Quin millor final de temporada que no altre que el de poder tocar amb els dits els cels, gaudint dels paisatges més grandiosos que ens pot donar la natura?
Tres dies pel parc Natural de Sant Maurici i Aigüestortes, un petit tast dels Carros de Foc. Les muntanyes, els boscos, els llacs i rius, els prats, les tarteres, els pics majestuosos i imponents. Els amics. Els camins encatifats de gespa, els camins costeruts i inacabables. Els animals salvatges.
Tres dies vivint voltats de llocs idíl·lics: l’estany Tort de Peguera, l’estany de Sant Maurici, Els Encantats, l’estany de La Ratera. Tres etapes, simplificades de les inicialment previstes ja que no era prudent pujar al Monestero amb la previsió del temps. Ben triat!
La muntanya és dura, mai la pots dominar. Cal acceptar-la com és, i aprofitar el que ens ofereix.
1er dia: aparcament de Pierró, refugi de Josep Maria Blanc
Una pujada per pista, on poc a poc es va ampliant la vista, fins a arribar al refugi, situat en un dels indrets més especials del parc. A “tocar” de la ma el Monestero, que havíem de fer a l’endemà.
2on dia: Josep Maria Blanc, llac Sant Maurici, refugi d’Amitges
L’etapa “reina” de la sortida. Descartat pujar pel Monestero a causa del mal temps, finalment s’escull aquesta alternativa per arribar al llac de Sant Maurici, desfent part del camí del dia anterior, i agafant la pista-sender de l’aqüeducte que uneix el llac amb la canonada que proveeix d’aigua Espot.
El camí és una passejada, però compte!, hi ha un parell de desviaments a causa d’esllavissades, una mica vertiginoses!
Al refugi de Mallafré, dinem el pic-nic, i amb ruixats intermitents anem a buscar la cascada de Ratera vorejant el llac. Després l’estany de Ratera i, al capdamunt d’una pujada feixuga, arribem finalment al refugi d’Amitges.
3er dia: mirador del llac, Sant Maurici, camí del riu Escrita, i tornem al començament!
Comencem la baixada tornant pel camí de les Obagues, un típic sender pirinenc entre prats i rierols. Ens apropem al mirador de l’estany per admirar el fotogènic llac de Sant Maurici i Els Encantats reflectits.
Arribem al llac, i tornem per l’agradable sender que porta a l’aparcament, un regal per les nostres ja tocades cames i peus.
Molts de nosaltres hem pujat a Sant Jeroni. És aquella fita que tots ens hem posat algun dia: “algun dia pujaré a Sant Jeroni”. Alguns heu pujat moltes vegades, d’altres només una, i a tots en algun moment ens ha passat per la ment d’assolir aquest cim emblemàtic.
Avui una altra persona pot dir que “jo també he pujat a Sant Jeroni”. Es tracta del nostre amic Bo, que frisava abans de la pandèmia per pujar-hi. Avui ha descobert amb nosaltres la muntanya màgica.
Finalment, avui el seu somni s’ha fet realitat, i això ha estat possible gràcies a la joelette, en aquest cas cedida per l’associació Petjades de Colors. L’assistència elèctrica ha estat aquesta vegada un ajut inestimable!
Ni la calor, ni el desnivell, ni les maleïdes escales finals han estat obstacle per a assolir aquesta fita. També ha ajudat la col·laboració del Patronat de la Muntanya de Montserrat, que ha ofert els bitllets del cremallera i el funicular fins a Sant Joan.
I, per descomptat, gràcies a les ganes, la força i la simpatia de tots els acompanyants, que han compartit avui l’experiència d’un dia inoblidable.
“El meu marit és en Bo. Un nom estrany, oi? Un nom danès. En Bo és de Dinamarca, un país on la muntanya més alta fa 175 metres sobre el nivell del mar. Al Bo li agrada la muntanya, i en cotxe ha pogut pujar-ne alguna fins on permetia la carretera. Però avui, dissabte 18 de juny, en Bo ha pogut estar al cim de Sant Jeroni, a Montserrat. Ha pogut fruir de les vistes privilegiades d’aquest paratge tan nostre i això l’ha fet molt feliç.
Des de ben jovenet, en Bo, es desplaça en cadira de rodes. La seva família i els amics i amigues que l’estimem sempre hem mirat que pogués gaudir d’allò del que tots nosaltres també gaudim; però hi ha coses que no ens ha estat possible fer.
Per fer, deixeu-m’ho dir així, “miracles” es necessiten voluntats i bondats concentrades en una mateixa acció; es necessiten esperits generosos i esforços altruistes. I això és el que hem tingut avui. Un grup ben variat de persones amb edats diferents, vides diferents i, fins i tot, vingudes de llocs diferents, que tot fent conversa, coneixent-se uns als altres i mostrant-se pendents de les necessitats d’en Bo en tot moment, s’han rellevat portant la Joellette i han fet possible que en Bo passegés per la muntanya, pugés escales i arribés al cim de Sant Jeroni. Jo d’això en dic miracle d’estimació als altres. Moltes gràcies!
Just entre la serra de l’Obac i Montserrat, trobem el petit poble de Rellinars. Un poblet que molts de nosaltres no hi hem parat esment, per que només s’hi arriba quan hi vas expressament, tot i estar a pocs kilòmetres de casa nostra.
Doncs sorprèn aquesta petita vil·la del Vallès pel seu patrimoni cultural i natural. Gràcies als geògrafs Marc Malgosa, Marc Samper i Joan Soler hem pogut fer un tast per aquesta zona tot fent una excursió guiada pel torrent de la Font del Conill.
Entre els tres han elaborat la guia “Rellinars a les teves mans”, realitzada amb el suport de l’Ajuntament de Rellinars. Una guia molt detallada i multimèdia (amb vídeos descarregables amb codis QR), de la qual ens hem quedat un exemplar al nostre local, que deixem a disposició de tots els socis.
A quatre passes de Collbató, com aquell que diu, hi ha aquest indret sorprenent per inesperat: els gorgs de la riera de Guardiola.
Entre els municipis de Sant Salvador de Guardiola i Castellgalí, trobem l'”Anella Verda” que envolta pel sud la ciutat de Manresa. La conformen dues rieres, la de Guardiola i la de Rajadell, abans d’abocar aigües al Llobregat.
És un espai solitari i poc concorregut dominat pel curs fluvial, que hom imagina cabalós en èpoques de pluja, però que ara corre molt discret. Tot i així, suficient per formar els dos gorgs: Salat i de l’Oller.
La ruta comença al mas de l’Oller, celler de referència del Bages; continua fins al turó de Montlleó, des del que es domina tot el Bages; i descendeix després per la vall del Guardiola (també dit de la riera de Cornet), a on trobem els camps encaixats al fons de la vall i la pròpia riera. Recomanables els dos gorgs, el pou de glaç i la Llosa, un pavès de roca ciclopi molt curiós.
Gran sortida amb la cadira joelette aquest passat diumenge. Un dia primaveral de primer ordre, per gaudir d’un dels paisatges més impactants del nostre Montserrat.
Tota la família i amics del “Cholo” compartint aquest moment que quedarà en el nostre record. Uns grans amics!
Montserrat té moltes cares. Aquesta, molt diferent de la banda de Collbató, es caracteritza pel contrast entre la serra retallada contra el cel i els camps de cereals del Mas Roig, ara en el seu màxim esplendor. Destaquen també les esglésies de Sant Esteve i Sant Jaume de Castellbell.
Engeguem ja a tota màquina el calendari de sortides amb joelette després de la pandèmia, i aquest mes de maig farem dos diades inclusives els dies 1 i 22, convidats pels grups de joelette d’Olesa de Montserrat i Masquefa. Com sempre, les sortides estan obertes a tothom.
Agrair com sempre al Patronat de la Muntanya de Montserrat que va adquirir la cadira per a poder utilitzar-la, i fer que el gaudi de la muntanya sigui accessible per tots.
Com ja deien les previsions meteorològiques, aquest diumenge havia de fer fred.
En concret, ha fet molt fred, ajudat per un vent que de vegades estava a punt de tombar-nos.
Tot això no ens ha impedit de conèixer un indret molt especial, al mig de la Conca de Barberà. Extraordinari, feréstec i imponent. Tot realçat pel gebre que li donava un aire irreal.
La boira finalment s’ha anat escapçant, i, des de dalt de Sant Miquel de Montclar, ens ha deixar entreveure una panoràmica inacabable: tota la Conca, Montserrat, el mar, i el Pirineu al fons de tot.
Una agradable volta per Montserrat, aquesta vegada amb la Sílvia, que ha demostrat en tota l’estona bon humor i simpatia. Gràcies Silvia per compartir aquest dia amb nosaltres!
Montserrat sempre sorprèn, no deixa a ningú indiferent. Des de qualsevol punt de vista sens mostra la serra sempre diferent: des de Collbató, des de Marganell, des de Monistrol, des del Bruc, i des d’aquesta zona a tocar d’Agulles, amb les estranyes formacions dels Pallers.
El castell de Milany quedarà per una altra sortida. Però avui hem fet aquesta alternativa, amb la que ens hem endinsat de ple a la tardor del Vidranès.
Dos castells a les dues puntes del recorregut, el de Besora i el de Montesquiu. Dos extrems que no es toquen, pel diferents que són.
Entre mig, obagues amb roures i aurons, amb les seves fulles rogenques i grogues; prats idíl·lics, que sembla mentida del verd que són; i paisatges a la llunyania, la plana de Vic, el Pedraforca, el Pirineu ja amb neu….
Un bon còctel que ens emborratxa de colors, i que és una medecina per les nostres ments i les nostres ànimes.
Una nova excursió a la Garrotxa, aprofitant que la tardor està començant.
Començant des de Sant Privat d’en Bas, resseguim la riera de les Gornes, amb uns magnífics gorgs.
Deixant de banda la riera, comencem a pujar ben dret cap als rasos de la Freixeneda, un altiplà des del que es domina la Vall d’en Bas, amb el Puigsacalm a tocar de la mà.
Aquests agradables rasos conviden a la passejada, però el nostre destí són les escletxes, aquest misteriós i ombrívol indret que recorrem amb un silenci respectuós.
Tornem al rasos pradells i fem un mos, aprofitant que fa un dia esplèndid, i així entomar la fatigosa baixada pel camí dels Matxos. A mitja vessant, creuem el Salt del Sallent, una timba impressionant però ara amb molt poca aigua a causa de la sequera.
I acabem aquesta sortida des del lloc on hem sortit.
Una altre bell racó del nostre país que recomanem conèixer!
4000peus Associació Excursionista Collbató 