Us imagineu que pensarien els soldats de Napoleò mentre marxaven empaitats per un petit vailet? No podem deixar de pensar-hi mentre gaudíem d’aquest paisatge grandiós, la regió d’Agulles del nostre Montserrat.
I el nostre amic Cholo ha pogut compartir aquest moment amb la seva família i els seus amics, gràcies a la joelette.
Fins la propera.
Ara ja no hi ha batalles, sinó l’alegria d’acompanyar aquests amics i fer possible el somni de tornar a la muntanya.
Hola a totes!! Estem molt contents de compartir amb vosaltres el naixement de la secció de famílies de 4000peus.
Som 7 famílies amb ganes de trepitjar la muntanya i fer camí plegats grans i petits. Ens trobarem un diumenge al mes per fer una sortida a l’entorn de Montserrat, combinant esport, joc i reptes per la canalla. La propera sortida és el 12 de febrer, t’hi engresques?
Comença una nova etapa de l’associació 4000peus amb una fita molt temptadora i al mateix temps exigent. Intentarem fer un inventari del patrimoni que tenim escampat pel terme municipal, barraques, balmes, aixoplucs, recollides d’aigua i d’altres racons en els que s’hi havia portat a terme una activitat ja sigui agrícola o d’esbarjo.
Durant aquest any procurarem fer alguna sortida amb gent experta en «pedra seca» que ens explicaran els marges i barraques del nostre entorn. Qui vulgui i estigui interessat amb aquest projecte serà ben rebut. Ho heu de fer saber enviant un correu a
Un temps immillorable va acompanyar aquesta sortida amb final gastronòmic, que s’està convertint en tota una tradició de 4000peus.
El nostre amic Pere ens va portar pels voltants del seu poble nadiu, Bonastre, bonica vila a mig camí de les serres litorals i la costa. Es flairava a tot el recorregut l’aroma mediterrani: el mar, el romaní, els cels blaus i transparents….
La segona fase de la jornada va consistir en un festival de bon menjar i beure, tot productes ecològics i de proximitat: aperitiu, calçotada, i un recorregut inabastable pels vins artesanals sense potingues. Només un qualificatiu: apoteòsic!
Aquesta ha estat la segona edició, no hi ha cap dubte que l’any que ve farem la tercera!
En un racó amagat de la Conca de Barberà apareix el petit poblet de Santa Perpètua de Gaia -amb cinc habitants censats-, pertanyent al municipi de Pontils.
Desprès de caminar per les planes superiors, de sobte, en el més fons de la vall del riu Gaià, ens trobem de cara amb aquesta impressionant mole pre-medieval, assentada sobre un penyal. No era només una fortificació, sinó també habitatge a la vista de les restes trobades.
Un dels misteris és la seva planta triangular, segurament a causa d’ajuntar la part militar de la part residencial. Però n’hi han més…..
Al costat, l’església de Santa Maria, aquesta del segle XIX, que presenta una bellesa fotogènica pel seu estat semi-ruinós. El que no treu, però, que necessitaria una urgent remodelació…..
Un autèntic racó amagat de Catalunya, no us ho perdeu!
Un dia esplèndid ens ha acompanyat en aquesta agradable sortida de novembre: el camí dels Masos.
Tota la serra per nosaltres, gaudint-la de punta a punta. Entremig, els masos de Collbató: Can Guineu, Can Dolcet, Can Martí Joan, Can Perellonc i, ja a Esparreguera, La Vinya Vella. Entre les carenes, treu el nas nostre poble i la torre de l’església, a tocar de Montserrat.
Tot gràcies a la joelette, que el Patronat de la Muntanya de Montserrat cedeix a les entitats dels voltants de Montserrat, com és ara 4000peus.
Camí fàcil, però amb alguna baixada i alguna pujada que ens ha fet esbufegar una mica…. però res que no sigui impossible.
Tots hem gaudit d’aquest dia i d’aquesta experiència. Amb la joelette arribem a tot arreu!
Aquesta Jornada de l’Esport 2022, 4000peus decidírem contribuir-hi amb una caminada “entre amics”, tot donant un tomb pel voltants del poble.
Després dels dubtes pel recorregut a seguir, degut a les pluges dels últims dies, hem decidit fer una volta pel camí veïnal, Can Roca, les Roques Blaves, i tornada per les Rovires, el forn de calç i el mirador de La Salut. Bona elecció, creiem, per que hem evitat fangades i relliscades.
Agradable jornada, en que el sol i la pluja ens han respectat, i hem pogut gaudir del paisatge montserratí que, per molt que el coneguem, sempre ens sorprèn.
Quin millor final de temporada que no altre que el de poder tocar amb els dits els cels, gaudint dels paisatges més grandiosos que ens pot donar la natura?
Tres dies pel parc Natural de Sant Maurici i Aigüestortes, un petit tast dels Carros de Foc. Les muntanyes, els boscos, els llacs i rius, els prats, les tarteres, els pics majestuosos i imponents. Els amics. Els camins encatifats de gespa, els camins costeruts i inacabables. Els animals salvatges.
Tres dies vivint voltats de llocs idíl·lics: l’estany Tort de Peguera, l’estany de Sant Maurici, Els Encantats, l’estany de La Ratera. Tres etapes, simplificades de les inicialment previstes ja que no era prudent pujar al Monestero amb la previsió del temps. Ben triat!
La muntanya és dura, mai la pots dominar. Cal acceptar-la com és, i aprofitar el que ens ofereix.
1er dia: aparcament de Pierró, refugi de Josep Maria Blanc
Una pujada per pista, on poc a poc es va ampliant la vista, fins a arribar al refugi, situat en un dels indrets més especials del parc. A “tocar” de la ma el Monestero, que havíem de fer a l’endemà.
2on dia: Josep Maria Blanc, llac Sant Maurici, refugi d’Amitges
L’etapa “reina” de la sortida. Descartat pujar pel Monestero a causa del mal temps, finalment s’escull aquesta alternativa per arribar al llac de Sant Maurici, desfent part del camí del dia anterior, i agafant la pista-sender de l’aqüeducte que uneix el llac amb la canonada que proveeix d’aigua Espot.
El camí és una passejada, però compte!, hi ha un parell de desviaments a causa d’esllavissades, una mica vertiginoses!
Al refugi de Mallafré, dinem el pic-nic, i amb ruixats intermitents anem a buscar la cascada de Ratera vorejant el llac. Després l’estany de Ratera i, al capdamunt d’una pujada feixuga, arribem finalment al refugi d’Amitges.
3er dia: mirador del llac, Sant Maurici, camí del riu Escrita, i tornem al començament!
Comencem la baixada tornant pel camí de les Obagues, un típic sender pirinenc entre prats i rierols. Ens apropem al mirador de l’estany per admirar el fotogènic llac de Sant Maurici i Els Encantats reflectits.
Arribem al llac, i tornem per l’agradable sender que porta a l’aparcament, un regal per les nostres ja tocades cames i peus.
Molts de nosaltres hem pujat a Sant Jeroni. És aquella fita que tots ens hem posat algun dia: “algun dia pujaré a Sant Jeroni”. Alguns heu pujat moltes vegades, d’altres només una, i a tots en algun moment ens ha passat per la ment d’assolir aquest cim emblemàtic.
Avui una altra persona pot dir que “jo també he pujat a Sant Jeroni”. Es tracta del nostre amic Bo, que frisava abans de la pandèmia per pujar-hi. Avui ha descobert amb nosaltres la muntanya màgica.
Finalment, avui el seu somni s’ha fet realitat, i això ha estat possible gràcies a la joelette, en aquest cas cedida per l’associació Petjades de Colors. L’assistència elèctrica ha estat aquesta vegada un ajut inestimable!
Ni la calor, ni el desnivell, ni les maleïdes escales finals han estat obstacle per a assolir aquesta fita. També ha ajudat la col·laboració del Patronat de la Muntanya de Montserrat, que ha ofert els bitllets del cremallera i el funicular fins a Sant Joan.
I, per descomptat, gràcies a les ganes, la força i la simpatia de tots els acompanyants, que han compartit avui l’experiència d’un dia inoblidable.
“El meu marit és en Bo. Un nom estrany, oi? Un nom danès. En Bo és de Dinamarca, un país on la muntanya més alta fa 175 metres sobre el nivell del mar. Al Bo li agrada la muntanya, i en cotxe ha pogut pujar-ne alguna fins on permetia la carretera. Però avui, dissabte 18 de juny, en Bo ha pogut estar al cim de Sant Jeroni, a Montserrat. Ha pogut fruir de les vistes privilegiades d’aquest paratge tan nostre i això l’ha fet molt feliç.
Des de ben jovenet, en Bo, es desplaça en cadira de rodes. La seva família i els amics i amigues que l’estimem sempre hem mirat que pogués gaudir d’allò del que tots nosaltres també gaudim; però hi ha coses que no ens ha estat possible fer.
Per fer, deixeu-m’ho dir així, “miracles” es necessiten voluntats i bondats concentrades en una mateixa acció; es necessiten esperits generosos i esforços altruistes. I això és el que hem tingut avui. Un grup ben variat de persones amb edats diferents, vides diferents i, fins i tot, vingudes de llocs diferents, que tot fent conversa, coneixent-se uns als altres i mostrant-se pendents de les necessitats d’en Bo en tot moment, s’han rellevat portant la Joellette i han fet possible que en Bo passegés per la muntanya, pugés escales i arribés al cim de Sant Jeroni. Jo d’això en dic miracle d’estimació als altres. Moltes gràcies!
4000peus Associació Excursionista Collbató 